Biografia, testimoniada en primera persona, de Santa Teresa de l’Infant Jesús, vista pels ulls de Genoveva de la Santa Faç, una de les novícies amb qui compartia clausura.
Relata anècdotes, ensenyances i vivències de la santa, algunes amb caràcter moralitzant.
Fragments:
Hom m’havia demanat una agulla que m’anava molt bé i ara la trobava a faltar. Sor Teresa de l’Infant Jesús em digué: «Vós, sí que sou rica! No podeu pas ser feliç...».
«Vós no teniu raó de desitjar que tothom es doblegui a la vostra manera de veure. Perquè nosaltres volem ser infants petits... els infants no saben pas què és millor, ho troben tot bé; imitem-los.
«No té mèrit de fer allò que és raonable, és el camí comú i tothom desitja caminar-hi».
"Com el nostre Pare sant Joan de la Creu, vivia repenjada sense cap puntal. Jo, que no gustava pas aquestes màximes austeres, almenys en la pràctica, estava tota astorada per les penes que s’amuntegaven a la meva ànima, per la destrucció que la formació religiosa obrava sobre el meu «jo», i em sorprenia enyorant les impressions vives i ardents sentides en altres temps.
«En el món, li vaig dir, jo m’apassionava, em sentia batre el cor de zel, era emprenedora. Per la glòria del bon Déu hauria partit a l’altre cap del món, no hauria tingut por de les bèsties ferotges, mentre que ara totes aquestes impressions vives s’han extingit, i no em sento amb coratge per a res!...
—Això, em respongué ella, era joventut: el veritable coratge no rau pas en l’ardor d’un moment que fa desitjar anar a la conquesta de les ànimes.»
«La caritat, diu sant Alfons de Liguori, consisteix a suportar aquells que són insuportables.»
TRACTAR LES ÀNIMES AMB DELICADESA
Durant la seva malaltia, em va fer observar que la Germana Sant-Estanislau agafava sempre roba blanca molt suau, escollida amb la més delicada cura, per tal d’alleujar-la una mica.
«Mireu, em va dir, cal tenir la mateixa sol·licitud per a les ànimes; sovint hom no hi pensa i les fereix. I això per què? Per què no alleujar-les amb la mateixa caritat i la mateixa delicadesa que els cossos? I, amb tot, algunes estan malaltes, moltes són febles i totes sofreixen. Quina tendresa no hauríem de tenir per a elles!
ELS INFANTS NO ES CONDEMNEN
«Què faríeu, li deia jo, si poguéssiu tornar a començar la vostra vida religiosa?
—Em sembla, replicà, que faria allò que he fet.
—Així, doncs, vós no experimenteu el sentiment d’aquell solitari que afirmava: ’Ni que hagués viscut llargs anys fent penitència, mentre em quedés un quart d’hora, un buf de vida, jo temeria condemnar-me?
—No, jo no puc compartir aquest temor, jo sóc massa petita per condemnar-me, els infants no es condemnen».
Com a record de la meva Professió, la meva estimada Germaneta em pintà un escut d’armes que jo havia compost amb la divisa: «Qui perd guanya». M’explicava que, a la terra, calia perdre-ho tot, deixar-s’ho prendre tot per arribar a la pobresa d’esperit.
No ha de témer el combat quan es tracta del bé del proïsme, hom ha de reprendre a despit de la pròpia tranquil·litat personal i molt menys amb la finalitat de reeixir a obrir els ulls de les novícies, que de servir el bon Déu. I perquè un reny doni fruit, cal que costi de fer-lo i que hom no tingui ni una ombra de passió en el seu cor»
«Així, va concloure Teresa, podeu veure bé que l’obra més petita, la més amagada, feta per amor, sovint té més gran preu que les grans obres. No és pas el valor ni adhuc la santedat aparent de les accions allò que compta, sinó solament l’amor que hom hi posa, i ningú no pot dir que no pot donar aquestes petites coses al bon Déu, perquè són a l’abast de tothom».
0 Comentarios